Potser l´entorn, potser la via, potser els companys de cordada, potser la aproximació, o potser aquells companys que acabes de coneixer allà adalt o potser tot plegat ... han fet d´aquesta jornada que sigui especial, d´aquelles que no s´obliden i et queden ben gravades en un petit raconet de la teva memoria ... i sempre que senti anomenar "l´esperó dels llops" hem farà recordar aquest dissabte de maig del 2011 ... una bona escalada !!!!
(VIDEO RESUM)
Aprofito i us adjnto aquest maravellós relat que m ´ha fet arrivar en Pere-JOan, un dels companys que varem tindra la sort de coneixer aquesta jornada inolvidable d´escalda.
Sortim cada cap de setmana i sense adonar-nos entrem en una rutina que vol trencar una altre rutina. Així de dilluns i divendres fem més o menys el mateix i el cap de setmana fem un altre "mateix". Finalment la mateixa rutina i l'entorn ens porta a viure com sembla que fos ordenat per algú. Fins i tot els nostres sentiments semblen dirigits de manera premeditada. Si volem anar a la muntanya hem d'equipar-nos d'una manera, hem d'actuar d'una manera (òbviament en competició amb tot. Persones, nosaltres mateixos, i fins i tot la mateixa natura) i hem de sentir d'una manera. Manera que cada cop em distància més de mi mateix i m'acosta a aquest estàndard al que gairebé ni tant sols he parat a pensar si m'agrada.
Aquest cop, parlant amb en Joan Miquel i amb la participació de l'Arseni hem quedat per anar a un lloc descatalogat pels líders d'opinió escalatòria. Totes les informacions que obtenim son negatives. Caminar molt i poc escalar. Mala roca. Escalada lletja i sense ambient...etc, etc... Qualsevol hi va amb aquests referents! Però quelcom dintre nostre que encara es resisteix a l'extern ens diu simplement que té ganes d'anar-hi. Possiblement el desig de "descobrir" un lloc nou per a nosaltres, de trencar amb la rutina del Montsec i Montserrat, d'experimentar noves (o no tant noves però gairebé oblidades) sensacions.
I a més en el nucli de la nostra Reserva, a la divisòria entre la Garrotxa i Osona. El massís del Puigsacalm. Fins i tot el nom és suggeridor.
Recordem un comentari d'un blog d'Internet: "No recomanaria aquesta escalada a un amic". Ostres! On anem? Però sortosament som prou grans com per voler tenir el nostre criteri propi. Ara podem dir que aquesta persona del comentari no aprecia massa als seus amics...o els seus amics son de l'estàndard del que abans parlava. Jo si que la recomano a un amic. I tant!. Però no a un escalador que només busca dificultat. Per descomptat. Ho recomano a qui encara tingui amagat en el algun racó de dins seu aquell esperit excursionista que ens va portar a estimar i conèixer les nostres muntanyes, parets i glaceres incloses.
Com he dit, avui anem a descobrir...i el primer que ens cal trobar és un bon lloc on esmorzar. I comencem bé perquè no podíem fer millor troballa. Una terrassa en una masia reconvertida en restaurant al poble de Joanetes. Esmorzar de luxe. Pa del dia fet amb farina, amb tomàquet i una plata d'embotits de la comarca. Preu mòdic, música natural (ocellets)...i potser que marxem que no ens hi podem estar tot el dia!.
L'excursió comença al mateix poble. No me'n adono fins ara però aquest fet ja aporta quelcom diferent. Fa molt de Sol i calor però el camí puja dins d'un bosc espès que ens proporciona multitud de sensacions. Olors, sons... De cop apareixen dos nois i una noia que dubten del camí (hi ha molts camins però més o menys tots van al mateix lloc). Quina casualitat!! Son les persones que hem vist a la Garriga quan ens hem trobat, i a més van a la mateixa via que nosaltres. No sé si és per allò de que el lloc fa a les persones però resulten una gent molt sana i agradable.
El camí dels ganxets. Quants cops n'havia sentit parlar... i ara hi soc. No m'estranya que sigui l'objectiu de molts excursionistes. És una canal molt dreta i equipada a l'estil "sentiero attrezzato" que dirien els italians. Bonica i distreta de pujar. Ens deixa a sobre mateix de Santa Magdalena, ermita amb un annex arreglat com a refugi.
D'allà per un prat on hi ha una porta al bell mig (han tret el ballat i ha quedat com una porta fantasma que sembla una metàfora del que no ens agrada), agafem un camí que ressegueix per sobre els penya-segats que permeten una vista espectacular de la comarca. Una estona més i agafem el camí del burros (el nostre!) que un cop passat un tram equipat amb una corda fixa ens deixa al peu de l'aresta per on va la via que volem escalar. Gairebé dues hores i uns sis o set-cents metres de desnivell que m'han passat volant.
L'escalada ens sorprèn. No és el que esperàvem. La roca sembla molt adherent. Vull dir que se't queda enganxada a la mà...però després no resulta tant així. S'ha de vigilar on t'agafes però no hem tingut cap ensurt. Suposo que amb el temps s'ha anat netejant força. És una Marga rica en calci que vigilant el que acabo de dir, permet una escalada força divertida. Especialment si està ben assegurada amb parabolts com n'és el cas.
Això si, te pocs trams aeris tot i que la sensació d'estar molt amunt és constant. Poca continuïtat i sobretot: Es fa molt curta. Pugem ràpid per no destorbar a la cordada del darrera i per si les nuvolades que veiem al Pirineu es decideixen a venir fins aquí...i acabem fent les sis tirades de la via en només una hora i mitja. Massa ràpid per a una sortida com aquesta.
L'arribada al cim és com entrar a la Plaça Nova per Nadal. Pessebres que ningú s'ha recordat de treure i una senyera que ens recorda que el nostre petit país encara existeix.
Retornem per un camí que travessa unes fagedes precioses fins a l'ermita de Sta. Magdalena i d'allà pel camí dels Ganxets o de la Canal Fosca i directa avall fins al poble on hi arribem després de dues hores de baixada i de no parar de xerrar amb els companys amb qui avui hem pogut compartir moltes més sensacions de les habituals.
M'han quedat ganes de tornar-hi.
La Garrotxa, un indret maravellos, potser on la escalada no hi es present com en altres indrets de casa nostre, o potser si, on trobem el Puigsacalm i al costat mateix el Puig del Llop que amb els seus 1486 metres d´alçada amaga aquesta via oberta per en JOsep Juvanteny, la Pilar Fabregó i en Ricard Rodriguez a l´agost del 2009 ... gràcies !!!
Per la ocasió en Muré, la Natalia i jo ... quedem a la Garriga i allà força moviment de gent que posiblement anirant a disfrutar d´un día fantastic a qualsevol llóc de la nostra geografía. Un bon esmorzar a terres de la Garrotxa i cap a la població dde Joanetes. L´aproximació ... 1 hora llarga o dues hores ... i si dubtem fins a 3 hores ... això vol dir que com hi ha varies aproximacions agafem una i com dubtem enrera a buscar la segura i la més directe. L´anecdota del día és ... ja torneu companys !!! A la garriga, 3 companys que havien quedat allà com nosaltres, haviem coincidit amb la mateixa via ... el món és un mocador !!! Ells decideixen fer una altre aproximació i més tard coincidim a peu de via. Bons companys i això és la grandaria que té la muntanya ... tots som companys ... una abraçada i esperar tornar a trobar-nos !!!
Bé ... sortim direcció S. Magdalena i a disfrutar de la aproximació, delsl paisatges i de tot plegat !!!
Arrivem a peu de via després d´una petita grimpada i després d´una gran apjroximació. Allà ens trobem als nostres companys jà apunt de començar la via. NOsaltres ... al darrera.
L´esperó del llop ens espera ... 210 metres de via amb un equipament excepcional i una roca sense sense cap maravella, els equipadors han sapigut treura-li el màxim profit ... enhorabona !!!
(els nostres companys)
(els nostres companys)
... i després d´unes 3 hores de disfrute arrivem al cim coronat per la nostra senyera.
Via "Esperó dels llops"
210 mtrs V+/A0 (V obligat)
Situació: Joanetes (La Garrotxa)
Situació: Joanetes (La Garrotxa)
Aproximació:(1 hora 30 minuts/2 hores) Hi ha varies posiblitats d´aproximació. NOsaltres triem la més directa. Desde l´Hostal de dalt agafem el camí al costat de la casa on trobem un rètol metalic que senyala Santa Magadalena. Sempre amunt i seguint les senyals grogues fins arrivar a sortir de la zona de bosc i arrivar a zona oberta, l´indret anomenat del Barret (gran bloc amb el nom escrit). Recta amunt per la canal Nova, equipada fins arrivar al cim. A esquerra fins arrivar al cim Puig Corneli on avaix trobem la ermita/refugi. A esquerra agafem la pista, passem un gran arbre amb una font i tot seguit trobem un retol amb la indicació del pas dels burros (direcció puigsacalm). Agafem el camí amunt, pasem una corda com a passamà i als 10 metres trobem una fita. A dreta grimpem fins arrivar a peu de via.
Descripició: L1 (20 mts, IV) Un primer resalt que podem grimpar per sortir un pel mes adalt, d´aquesta manera anirem millor. Cal utilitzar cintes ben llargues. Recta amunt i montem reunió en una petita cova. L2 (20 mts, posiblement menys metres, V+) Sortim per la dreta a buscar bones mans en unes petites fisures, petit flanquig a mà esquerra, ens situem a sobre de la reunió i a continuació fecta amunt fins arrivar a la reunió. L3 (30 mts, V+) Al davant tenim un estétic esperó, molt maco, reseguit per una fisura molt maca i molt ben xapat com tots el passos de la via. Superat recta amunt creuant petits jardinets un pel bruts com tota la via. L4 (30 mts, V+) Sortim per terreny brut fins arrivar a un bloc on tenim el pas, on el peus son vitals dons no hi ha gaires mans . Fem un tram fàcil i arrivem a una mena de diedre molt obert amb placa a la dreta amb una fisura al ben mig. El superem per la placa i sortin arrivem a la reunió, sempre totes elles còmodes. L5 (30 mts, V+) Al davant pugem de esquerra a dreta una paret vertical on cal fer anar les mans per sobre dels parabolts, pel canto de la paret o per sota en placa fins arrivar a la part de dalt on hem de guanyar el pas canviant a la esquerra. Superat anar punjant fins arrivar a la reunió. L6 (60 mts, III) Per terreny molt fàcil, un pel brut anem guanyant metres fins arrivar a la reunió. Son 60 metres que si anem justos de corda haurem de improvitzar una reunió en alguna assegurança. L7(20 mts, III) Recta amunt a buscar la "Senyera" on és el final de via.
Descens:(1 hora 30 minuts) Nosaltres una vegada al cim varem baixar cap a la dreta fins trobar la pista principal on varem trobar les últimes indicacions del pas dels burros, i allà retornar pel mateix camí de pujada. Hi ha altres opccions com tornar per la canal dels Ganxos vells.
